Arrosegava les cames en un manera estranya i nova de caminhar. Malalities comús de qui fa una marató… peró només vaig correr deu kilometres… Vaig arribar de Valencia, de una marató amb una organizació increible i amb una Arribada d'altre món.
Cinc mesos abans vaig investigar diversos plans i exercicis tècnics de atletisme per fer un plan de entrenaments brutal. Hauria de entrenar tècnica, velocitat, ritme, resistência i tot pensat en micro i macro cicles setmanals. Una setmana després de terminar el plan... Vaig fer una ruptura els isquiotibials...
Doncs, des de Lisboa, adéu marató. Peró já havia pagat el avió, el hotel i la inscrició i hauria de gaudir del viatge i dels amics.
La ciutat ens va rebre amb les sevas torres i esglésies constrüides de pedres que em semblan remullades en safrá. El sol també ens va brindar amb uns dies de un estiu hivernal. La torre de la Séu, el Miquelet, em va recordar de seguida la torre de la església de Santa Maria a Puigcerdá. Benvinguts al gòtic català d’una banda el altre…
Abans i després de la marató, passejant per la ciutat, en rituals de preparació i recuperació, hem trobat plaças i esglésias. I, com som en temps nadalencs, vam començar per la de San Nicolau, de estil gótic e barroc. Van demanar “un áudio-guia en anglés i cinc en espanyol, si us plau”… contesto “No! Un áudio-guia en anglés, quatre en espanyol i una en valenciá, si us plau”.
-“Es que parlo una mica de Catalá” amb vuit ulls sorprés mirant-me i altres dos, de la meva dona, mareats .
-“ah, molt bé”, m’há dit la noia amb un sonriure orgullós. -“Merci”…”De rés”
Després de une visita a una sex-shop, on mai vaig practicar la llengua, i d’un dinar de pasta, va ser hora de anar a la església barroca dels Juanes (Joanes?). Un cop més “si us plau, son 4 audio-guies en espanyol, una en anglés i…”, “un en valenciá, es que hi ha un freak en el grup”. Una vegade més vaig sentir el noi orgullos de la seva llengua. “I parlas molt bé” m’ha dit. Em vaig fondre quan la noia va fer une relliscada.…
Finalment, una darrera visita, el museo de la Seda. Una industria florescente a la ciutat des de la edar mitjana fins al ségle divuit, i que há creat arrels al Pais Valenciá, el vespre hem trobat noias i nois vestits com al segle divuit que es dirigien a un ball tradicional, on s’escoltava una gralla.
Bé, com esperava, la ciutat es un creuament de dues cultures, une fundació sarraïne i després catalana, i a une altre banda una influencia castellana. I aixó va crear una lluita interior. El pais sempre va demonstrar la seva distincio amb catalunya I en les primeres impressions, la ciutat es ven, i claramente amb els maratoner va ser aixi, com una gran ciutat moderna espanyola. Amb festes “de toros”, tapas i sevillanas.
Peró un ull més vigilante va trobar, de manera una mica amagada, una ciutat que guarda només per si mateix, una cultura de arrels catalans, com la llengua i molt de la seva arquitetura. Que a vegades s’envergonya d’aquesta, peró en realitat la ciutat te´una identitat propi i es en aquesta identitat que penso que les sevas gents haurian de invertir.
El final, en un dia ple de pluja i fred, abans de la eixida fins a l’aeroport, un dinar de arrós de fesols i naps. Un brou de arrós de safrá amb fesols i naps, un recepte d’hivern que ens ha escalfat el cor. Adeu Valencia, ens tornarem a trobar.
Magnific relat, aventura la teva, en català, ets un gran escriptor. He quedat de pssta de boniato. 👏👏👏
ResponderEliminar